|
Amb aquest nom es denominen construccions que serveixen de refugi temporal. Aquestes casetes, nomenades al nostre poble barraques, serveixen de refugi temporal. Són comuns a diferents indrets de la zona mediterrània en general i de la nostra comarca en particular. Hi ha de diferents tipus. Les barraques menudes serien aquelles que escassament permeten refugiar-se una o dues persones. Solen estar integrades a parets o marges o bé aïllades a les serralades. Les barraques mitjanes serien les més abundants amb superfícies interiors superiors als dos metres quadrats. Permeten refugiar-se amb certa comoditat un grup de persones. PER AMPLIAR EL TEMA SOBRE LA BARRACA DEL GATELLÀ PULSAR EN LA FOTO
Segons l'ús que se'n fa les barraques poden ser de pastors, per al bestiar o pròpies de zones agrícoles. Les barraques de finques de cultiu es construeixen amb la finalitat de servir de refugi o cobert temporal en cas de pluja, tronada estival, pedregada, etc., per resguardar-se del vent fred de l'hivern o per a protegir-se del sol i la calor de l'estiu en una zona en la qual als camps cultivats no solen haver-hi massa arbres que es puguen aprofitar per donar ombra. Són propietat privada de l'amo del terreny on es construeixen, però en cas de necessitat poden ser utilitzades per qualsevol veí per resguardar-s'hi. Són, per tant, refugis per a homes i animals, sense que s'observe cap separació material entre l'espai d'ocupació de les persones i un altre per a l'estada de les bèsties., la qual cosa ens indica que es tracta d'una tipologia molt primitiva.
Abans de començar el procés de construcció d'una caseta, els propietaris ja s'havien proveït de la pedra necessària, que obtenien directament del procés d'arrabassament de la parcel·la o d'un pedregam on s'havia dipositat. El material s'amuntegava al voltant d'on havia de construir-se la caseta per tenir-lo fàcilment a l'abast.
Si habitualment era l'amo qui elegia el lloc on construir la caseta, era el paredador qui en traçava la planta. Tot seguit s'excavava el fonament no massa fondo per la duresa del terreny, tasca que consistia a llevar l'escassa coberta vegetal fins descobrir una veta de pedra. Aleshores començava a alçar-se el mur.
Les pedres s'anaven agafant a tall a tall del muntó i únicament se n'apartaven les peces més grosses i llargues per a les cantoneres i per a la llinda, i les lloses per a la coberta. Les pedres més voluminoses s'empraven per alçar els llenços de la paret, mentre que a l'ànima del mur s'arreglaven les pedres més irregulars i les juntes es reblien amb cascall.
Una vegada alçat el mur, es cobria mitjançant la tècnica de l'aproximació de filades de pedra. S'anaven tancant les diferents filades, que fins arribar a dalt es feien cada vegada més estretes, i per últim es cobria amb una llosa que fa el paper de clau. Tot seguit es tirava damunt una capa de cascall perquè fera més fort i, si hi havia abundància de lloses, s'anaven amuntegant formant un estrat, sempre des de baix cap a dalt.
Trobem diversitat de plantes, però les més difoses són la circular, la quadrada i la rectangular . La circular és el tipus de planta més abundant. La quadrada o rectangular són més complexes pel pas de la planta quadrada o rectangular a la cònica de la volta. De totes formes hi ha un ampli ventall de barraques de forma irregular. Cap a l'exterior únicament presenten l'obertura d'accés que s'orienta d'est a sud per aprofitar millor els efectes del sol. La gran majoria de les barraques no presenta porta d'entrada. Podem establir la següent classificació segons el tipus de porta: - porta amb llinda: La llinda és una pedra de grans dimensions que carrega suficientment sobre les cantonades i suporta el pes que li correspon de la coberta. - porta sense llindar: Normalment es van aproximant les cantonades progressivament formant un arc apuntat fins arribar a juntar-se o necessitar una llinda molt petita.
La obertura a l'exterior es pot allindar amb una pedra recolzada en pla directament sobre els brancals o cantoneres. En alguns casos el brancal es va tancant fins trobar-se amb la llinda, sobretot si no es disposava d'una llosa molt llarga, o també amb la finalitat de reforçar-ne la capacitat de càrrega. D'altres vegades es remata amb una volta grassa. A l'interior poden tenir unes pedres que fan de foguera i als costats un o dos armariets de paret allindats o posts amb llosa que s'empraven per deixar-hi la berena o el pitxerrull amb aigua.
Altres elements que podem trobar en les barraques són: - cisternes: Eren enginys per recollir aigua per a beure. Les xicotetes cisternes recullen per mitjà d'una canalització per dintre de la paret bona part de l'aigua de la pluja. Estan cobertes amb morter de ciment i solen tenir uns porteta per evitar l'accés d'animals que podrien fer malbé l'aigua. - estaques: per a penjar la berena fora de l'accés de les formigues, ratolins o gossos. - pessebre: Apareix en alguna de les casetes més grans per donar de menjar al matxo. - porta: En les barraques de Catí apareix molt rarament. Al costat de la paret, bé a l'interior bé a l'exterior de la caseta, s'hi feien banquets de pedra seca per seure-hi en els moments de descans de les tasques del camp i fer l'estada més acollidora. També podem trobar taules de pedra, foguers, etc... Per cobrir les barraques els paredadors recorren a la tècnica de la falsa cúpula, on l'espai es tanca mitjançant l'aproximació de filades de lloses, motiu pel qual no cal emprar cap bastiment en el procés de construcció. Per assegurar l'estabilitat de la falsa volta, la construcció respon a una sèrie de principis tècnics: les lloses es disposen una damunt de l'altra sempre per davall del seu centre de gravetat, perquè, mentre s'hi col·loca una filada, s'aguante pel seu pes. Perquè no caiguen quan es posa la següent filada les lloses es disposen sempre juntes una al costat de l'altra amb una inclinació d'uns 15º, i a l'interior del cercle sempre se situa el costat més estret de la llosa. Aquesta lleugera inclinació és la que permet que la coberta, sense emprar cap material per unir les pedres, siga impermeable, ja que l'aigua va devallant de la llosa superior a la inferior successivament. El tamany de la volta està condicionat per la grandària de les lloses. En els casos on el paredador disposa de lloses més grans la volta pot ser més plana, mentre que si les lloses són petites, la volta haurà d'arrencar de més avall i fer-se més alta d'acord amb el principi de gravetat.
LOCALITZACIÓ DE LES BARRAQUES AL TERME DE CATÍ
Tant sols cal endinsar-se un poc pel terme del poble per a donar-se compte de l'abundància de les barraques en el paisatge rural de la zona. En qualsevol racó dels terrenys sovinteja la barraca en els seus diferents tipus (barraca de ramat, barraca de marge, barraqueta de cacera). No obstant hi han uns llocs del terme de Catí d'especial importància en l'estudi d'aquest fenòmen. Aquest llocs corresponen a les següents zones del terme: ZONA 1: GATELLÀ/ MASIPONA ZONA 2: MAS LA FONT/ELS PLANS/MAS DE PUIG ZONA 3: LA NEVERA/CAMPANARETS/EL CATXO ZONA 4: TOSSAL D'EN RABASSA/MAS DE MARIN
Per finalitzar, dir que l' arquitectura de pedra seca és una laboriosa intervenció de l'home integrada en la natura, ja que només utilitza com a material la pedra de l'entorn immediat. L'esforç titànic de l'home per transformar els terrenys pedregosos en plataformes cultivables configura un nou paisatge monumental de gran interès, en que es fonen estètica i funcionalitat. Conèixer aquesta faceta peculiar del nostre patrimoni ens farà respectar-lo i, potser, conservar-lo com un interessant vincle històric i cultural.
BIBLIOGRAFIA DEL TEXT L'home i la pedra- Francesc Jarque- Universitat de València. Pedra sobre pedra - Adrià Besó Ros - Universitat de València Els homes i les pedres- F. Miralles- Diputació Provincial de CS Imatges: Fotografia digital (Joaquim Carbó Miralles) © Pàgines creades per Joaquim Carbó Miralles , 2001
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
