|
IDIOMA |
|
IDIOMA |
CATÍ, BÉ D'INTERÉS CULTURAL (BIC)
DESCARGAR TEXT DECRET 231/2004 COMPLET (BILINGÜE) - FORMAT PDF
![Catí, Bé d'Interés Cultural. Decret 231/2004 de 22 d'octubre [2004/X10894]](catibic3b.jpg)
Conselleria de Cultura, Educació i Esport
L'article 31.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana establix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià disposa que la declaració d'un Bé d'Interés Cultural es farà per mitjà de decret del Consell de la Generalitat, a proposta de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Tot això sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració general de l'Estat.
Mitjançant la Resolució de 9 de febrer de 1979, la Direcció General de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus, del Ministeri de Cultura, acordà tindre per incoat expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural del Conjunt Històric de Catí.
L'expedient en qüestió va ser remés per a la seua tramitació a la Generalitat segons el que disposa el Reial Decret 3.066/1983, de 13 d'octubre, sobre traspàs de funcions i servicis de l'Estat a la Generalitat en matèria de cultura, i en concret, a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, d'acord amb allò que s'ha preceptuat en el Decret 171/1983, de 29 de desembre, del president de la Generalitat.
Mitjançant la Resolució de 15 de març de 2004, la Direcció General de Política Lingüística i Patrimoni Cultural Valencià, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, acordà continuar l'expedient incoat d'acord amb les disposicions vigents i obrir un període d'informació pública. La dita resolució, amb els seus annexos, a més, va ser exposada en el tauler d'anuncis de l'Ajuntament de Catí, al qual es va concedir tràmit d'audiència, sense que s'aportaren al·legacions a l'expedient.
En compliment del que disposa l'article 27 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, han emés un informe favorable a la declaració, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i el Consell Valencià de Cultura.
En virtut del que s'exposa i d'acord amb el que establix la normativa mencionada, a proposta del conseller de Cultura, Educació i Esport, i amb la deliberació prèvia del Consell de la Generalitat en la reunió del dia 22 d'octubre de 2004,
DECRETE
Article 1
Declarar Bé d'Interés Cultural el Conjunt Històric de Catí.
Article 2
L'àrea afectada per la declaració de Bé d'Interés Cultural del Conjunt Històric de Catí queda definida en els annexos que s'hi adjunten i que formen part del present decret. La documentació complementària es troba en el seu expedient.
DISPOSICIONS ADDICIONALS
Primera
Inscriure el Conjunt Històric de Catí, de conformitat amb el que disposa l'article 29.1 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, en la secció primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.
Segona
En virtut del que establix l'article 28.2.e) de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, els Béns de Rellevància Local mencionats en l'annex III del present decret, hauran de ser inscrits en la secció segona de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.
DISPOSICIÓ FINAL
El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà de la publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.
València, 22 d'octubre de 2004
El president de la Generalitat,
FRANCISCO CAMPS ORTIZ
El conseller de Cultura, Educació i Esport,
ALEJANDRO FONT DE MORA TURÓN
ANNEX I
DADES SOBRE EL BÉ OBJECTE DE LA DECLARACIÓ
1. Denominació:
Conjunt Històric de Catí.
2. Localització:
a) Comunitat Autònoma: Comunitat Valenciana
b) Província: Castelló
c) Municipi: Catí
3. Delimitació:
- Justificació de la delimitació
El criteri per a delimitar el Conjunt Històric de Catí ha sigut la inclusió de les parcel·les edificables i espais públics d'interés que conformen el casc històric de la vila.
- Definició literal de la delimitació
Origen: intersecció del carrer del Raval de l'Escola i carrer del Molí, punt O.
Sentit: Horari.
Línia delimitadora: Des de l'origen punt O, la línia recorre l'eix del carrer del Raval de l'Escola fins a girar i continuar per l'eix del carrer Hospital. Gira a nord-oest per l'eix del carrer de l'Hospital fins a la plaça de Sant Roc. Continua per l'eix del carrer d'Extramurs fins a girar per l'eix del carrer de Santa Anna i pel del carrer del Sol. Prosseguix pel carrer del Sol fins a la plaça del Sol i d'allí per l'eix del carrer del Molí fins al punt d'origen.
 |
|
Errada (10: Casa d'Espígol)- Casa Montserrat: Illa cadastral 77452 (al costat Casa Miralles) |
4. Descripció:
(Basada en la descripció de Dalmases i Pitarch del Catàleg de Monuments i Conjunts de la Comunitat Valenciana, ressenyat en la bibliografia):
Catí és una excepcional mostra d'assentament medieval posterior a la reconquista, que conserva intacte el seu traçat urbanístic així com interessantíssimes mostres d'arquitectura d'esta època i posteriors.
- Evolució històrica
La història de Catí és relativament recent. No té en el passat vestigis anteriors al segle XVIII i és, per tant, creació posterior a la reconquista del rei Jaume.
Abans de la coneguda Carta de Repoblació, concedida el 25 de gener de 1239, l'existència de Catí ja estava documentada, ja que en dos documents de 1233 en què s'assenyalen els límits del terme general de Morella, apareix ja mencionada.
És possible que el primer assentament de la població no estiguera radicat en l'actual emplaçament d'esta i que el primer Catí estiguera a la partida de la Font, denominada la Font de Catí. En esta partida, sobre la masia del mateix nom, encara s'aprecien restes d'edificacions que bé pogueren correspondre a la primitiva població.
 |
Castell de Morella
Catí formava part de les aldees de Morella i, com a tal, estava sota la dependència de Balasc d'Alagó, el qual el 25 de gener de 1239, va donar Carta de Repoblació de Catí a Ramón de Bocona i a uns altres quaranta pobladors.
Carta Pobla
La carta va ser a fur de Saragossa, i es va quedar per a ell els forns i els molins, que, al seu torn, va concedir a Ramon de Bocona, amb certes obligacions tributàries. El 5 de novembre de 1243 el rei Jaume, des de Xàtiva, confirmava la carta de poblament de Catí, i demostrava el monarca el seu enfrontament amb el senyor Balasc d'Alagó, senyor de Morella.
En 1252 i entre 1268 i 1271, Ramón de Bocona va vendre els drets de Catí a Ramón Castellá. Bocona, a qui el rei havia encomanat la repoblació d'Onda es va establir en esta població. L'any 1468 Morella va vendre els seus drets sobre Catí a Joan Forés de Sant Mateu i tretze anys més tard Forés va revendre novament Catí a Morella per la mateixa quantitat per la qual l'havia comprada, 25.000 sous.
 |
|
Portada fullet del 300 aniversari
Des de la seua mateixa fundació Catí, igual que la resta d'aldees, va sostindre grans i llargs plets amb Morella, pel fet que esta exercia el mer i mixt imperi en tots els seus dominis i les aldees es veien obligades a carregar amb fortes contribucions i amb la prestació personal, destinades a obres d'utilitat exclusiva de Morella.
Sovint els conflictes se suscitaven també per les demarcacions dels respectius termes de cada una de les aldees; perquè, si bé hi havia unes fites que definien els límits entre les possessions de cada aldea i de Morella, l'extracció de fusta, resina, pedra, pastos, etc., provocava nombroses queixes. Els plets van començar en 1292 i l'arbitratge del rei Jaume II no va satisfer cap de les parts. En 1306 va haver-hi un pacte d'avinença entre Morella i les seues aldees; per mitjà dels capítols acordats el 6 de juny d'este any, les relacions entre ambdós parts van quedar més reglamentades i el paper de les aldees adquiria un cert protagonisme. Les aldees van aconseguir tindre veu en les qüestions pertinents a Morella i a si mateixes, i independència per a poder presentar les seues queixes al rei. No obstant això, esta concòrdia no va resoldre les qüestions de fons i Morella va continuar pressionant sobre les aldees. A partir de 1306 i fins a 1340 els conflictes entre ambdós parts van ser nombrosos. En este últim any, les aldees van aconseguir de la reina Elionor la delimitació exacta dels seus respectius termes. Faltava, no obstant això, la independència del Justícia de Morella.
Monòl·lit del 300 aniversari, nord (Paco Martí)
Monòl·lit del 300 aniversari, sud (Paco Martí)
En 1358 el rei Pere el Cerimoniós va concedir una independència interina de les aldees, durant el període de la guerra; la llibertat absoluta no es va aconseguir fins a 1691. Definitivament, el 9 de febrer de 1691 el rei Carles II concedia el "Reial privilegi de separació de la jurisdicció de la vila de Morella i erecció en viles amb tots els privilegis concedits a les altres viles reials del regne a excepció del vot en Corts i sorteig d'oficis de la Diputació del regne". Com a conseqüència de la independència i executant l'orde del rei es van entregar les claus de la presó al Justícia, es van plantar les forques i es va donar possessió del forn, del formatge, del graner, de les primícies, de la carnisseria, del pes, de les mesures, de l'hostal, de la taverna del vi, de l'oli, de les aigües i de les fustes.
Després de la seua independència, Catí, la major en extensió del seu terme entre les aldees de Morella, no apareix amb tanta freqüència en els documents. Situada en un lloc aïllat, sense exercir mai el paper de protagonista, la població va travessar moments econòmics crítics al llarg del segle XVIII, motivats per la compra dels drets que sobre esta tenia Morella; no obstant això, a finals del segle mencionat, Catí havia superat la crisi econòmica. Durant la segona meitat del segle XIX i els inicis del XX, el nucli urbà va assistir a una gradual despoblació, motivada especialment per l'emigració a centres industrials.
- Anàlisi i desenvolupament urbà
En primer lloc, la forma allargada de Catí obeïx a l'existència en els seus dos extrems més distants, de dos fonts, la font Vella i la font Nova, que asseguren l'abastiment d'aigua a la població. Des del segle XIV els documents constaten els treballs de reparació d'ambdós fonts, de les conduccions i de les piles dels abeuradors fonamentals per als ramats. El carrer Major i les dos places de Dalt i de Baix servixen de connexió entre els dos brolladors i la via que marquen, va ser la més important des del segle XIII.
Transversalment, les vies dels ramats que eixien cap al nord, cap a les muntanyes -carrer de Sant Roc o d'En Galià- i cap a l'est, - carreró que naix a la plaça de l'Església i desemboca al Davall-Davall-, indicaven altres eixos secundaris que, sobretot en el segon cas, va tindre molt escassa importància com a via de comunicació. Altres eixos secundaris naixien des de la plaça de Dalt i des del portal de València.
Des del segle XIII tot el conjunt estava planificat. Al migdia i en les vies principals habitava la població. La zona nord i nord-oest, no obstant això, estaven ja parcel·lades o aprofitades com a corrals de ramats. Quan en el segle XVIII l'augment demogràfic va obligar la construcció de noves cases, els corrals van ser convertits en edificis habitables per a les persones. Precisament per estes noves edificacions, en 1775, es va fabricar un forn nou al carrer de l'Om, actualment el carrer Llarguer o carrer Llarg. Esta conversió de corrals en cases va motivar l'ampliació de nucli urbà en ravals, el de les Escoles i el de la Font Nova o de Santa Anna; en este últim raval ja hi havia algunes cases en 1370, situades extramurs.
Tot el nucli urbà, excepte la part de migdia, en què el nivell del terreny servia de protecció a les edificacions d'aquella part, estava protegit per un mur que el tancava. No es tractava d'un mur de grans proporcions, servia com a resguard de la població, com a protecció de primeres necessitats, hi va haver moments en què es va veure obligat a complir funcions de vertadera defensa.
En este mur s'obrien alguns portals situats en les entrades de les vies més importants. En 1462, davant dels fets de la guerra de Joan II, Catí va renovar les portes i les barres dels portals i va restaurar els murs destruïts. Consta documentalment que, en 1528, amb motiu del pas del rei Carles pel terme de Catí, camí de Montçó, on es van celebrar les Corts, la població va empedrar el portal de la Font Vella.
 |
Portal de San Roc des de la part est
Portal de Sant Roc des de la part oest
En 1679, el Consell de la vila va acordar adobar el portal del Peiró de la Passió o d'Almançà i va alçar una capelleta dedicada a Sant Roc damunt d'este portal. En este mateix portal, en 1721, es va alçar una capelleta de majors proporcions.
 |
Portal de Sant Vicent des del carrer Santa Anna
En 1773, sobre el portal de la Font Nova, es va construir una capella dedicada a Sant Vicent Ferrer; es van alçar dos grans pilastres separades del portal, i van edificar damunt una espaiosa capella en què es van col·locar un altar, un retaule i una imatge del sant; sobre la capella hi havia una espadanya.
Tots estos portals, que encara es conservaven en els primers anys del segle XX, van ser derrocats per necessitats sorgides de la construcció de la carretera de Catí a l'hostal de l'Aire i de Catí a l'hostalet de Vilar de Canes. En 1922 es va derrocar el portal de la Font Nova o de Sant Vicent amb el consentiment del bisbe, i es va construir una nova capella per al sant damunt del depòsit d'aigua de la font. En 1932 es va procedir a la destrucció dels restants portals; van desaparéixer el del carrer de Sant Roc, el del cementeri antic i el de Sant Joan.
L'estructura de tots estos portals era semblant, i de característiques materials i tècniques molt senzilles. Estaven adossats als murs o a les parts posteriors de les cases i es reduïen a una porta amb arc de mig punt, amb dovelles de pedra. El portal de Sant Roc tenia el gruixut d'un mur de defensa de quasi dos metres d'amplària. Els portals sobre els quals s'havia edificat una capella tenien l'estructura d'una torre cúbica, basats sobre quatre pilars d'on arrancaven quatre arcs de mig punt, l'interior dels quals, de dimensions més reduïdes, servia d'entrada a la població. Queda constància d'estos portals per fotografies anteriors a la seua destrucció en 1932.
Fins als inicis del segle XX Catí ha mantingut la seua estructura medieval. Les construccions del segle XVIII no van alterar el seu traçat; el van ampliar amb noves cases que van seguir, a pesar de la diferència de segles la tipologia de les vivendes dels segles XIII- XV. Puntualment van aportar novetats, especialment al carrer Major. A finals del segle XIX i començaments del XX, algunes cases, dins de la tipologia romàntica situades al carrer Llarguer i a la plaça de Dalt són les úniques aportacions d'una arquitectura recent a les característiques medievals de la població. En el traçat de Catí, com s'ha indicat, hi ha dos àrees que corresponen a dos etapes de construcció. La primera àrea se subdividix en dos parts; la primera de les quals que comprén la zona del migdia, posseïx un traçat retallat, tortuós i de carrers estrets; està situada entre l'antic portal del Peiró de la Passió i l'església i entre el carrer Major i el Davall Davall, i la segona comprén el carrer Major i les dos places de Dalt i de Baix i té, en línies generals, un traçat més ampli (cal assenyalar que en 1937 es van tallar les capelles laterals de la part de l'Evangeli de l'església parroquial que estretien el pas del carrer); les dos places són àmplies, de disseny irregular les dos. La segona àrea la comprén el carrer Llarguer o carrer Llarg, seguint la planificació inicial. El traçat del carrer és, en el seu conjunt, el més regular i ampli; naix al carrer de Sant Roc i desemboca en la Font Nova, tancant, per la seua banda posterior, el nucli de la població pel costat nord-oest.
Amb l'excepció dels edificis singulars, les característiques constructives, tipològiques i distributives de les cases de tot el nucli urbà, en el seu estat originari, són molt senzilles. Els materials utilitzats són la maçoneria, unida amb morter de calç, lluïda i pedres tallades en les portes d'arc de mig punt amb dovelles i en els vans de les finestres adovellades; la rajola o la fusta per als ràfols i la teula moruna per a les teulades.
La tipologia de les façanes, reflex parcial de la distribució interior, presenta com a esquemes més generals, edificis de planta baixa, pis i porxo; la planta baixa amb portada de pedra adovellada; el pis amb finestra quadrada o rectangular vertical, realitzada amb pedra picada, amb algunes motlures, especialment en la llinda i en els muntants; en algunes cases, en compte de finestra hi havia barana, no balcó, de fusta, de treball molt senzill; probablement, a partir de la segona meitat del segle XVI, algunes finestres van ser transformades en balcons, amb barana de ferro de forja senzilla; el porxo té finestra rectangular o galeria coberta. Quant a la distribució, d'acord amb la parcel·lació eminentment estreta i allargada, les cases disposaven a la planta baixa, a la part davantera, de cuina i menjador, i al fons les quadres per a les cavalleries; algunes cases tenen les quadres en la part davantera al costat de l'entrada, on s'obri un xicotet va a la façana.
El primer pis es dedicava a dormitori. El porxe estava dedicat a magatzem de grans i d'altres aliments. Les façanes estaven rematades per ràfol prou eixit de rajola o de fusta molt elemental. La teulada era de teula moruna fabricada en un principi a Catí, en 1424 i fins a finals del segle XVII; en època recent les teules s'importaven de Traiguera i d'Albocàsser.
- Edificis singulars
1. Església parroquial. Segles XIII-XVIII
Esglèsia de l'Assumpcio abans de 1936
Encara que de característiques tipològiques del segle XIII en el cos central de la seua fàbrica, documentalment no es coneix cap notícia relativa a esta d'este segle.
En 1315, en una visita pastoral, consta que l'església estava oberta al culte i que disposava de llibres i d'ornaments necessaris. Al llarg del segle XIV, distints documents donen coneixement de les obres que es realitzaven en distintes capelles del temple: l'any 1354 es construïa la primera capella dedicada a Sant Blai, la primera del costat de l'Evangeli, contigua a l'altar major.
Antiga capella de Sant Blai (1354) (primera en construir-se de l'esglèsia). Amb el temps es va convertir en la Capella de Sant Martí de Tours (patró del poble), ara sense advocació.
El 8 de novembre de 1377 es fabricava la de Sant Miquel i de Sant Pere Apòstol; la va manar construir Pere Montserrat, mercader de llanes i teixits i la va realitzar Bertomeu Duran, pedrapiquer de Tortosa.
Capella dels Montserrat (8-11-1337), dedicada antiguament a Sant Miquel i Sant Pere Apòstol, avui allotja el Retaule de Jacomart o de Sant Llorenç i Sant Pere Màrtir. La reixa es va baixar de l'ermita de l'Avellà.
El 25 d'abril de 1389 es va construir la de Sant Martí, primera de l'Epístola, realitzada pel pedrapiquer Berenguer Roca, d'Albocàsser i Jaume Sans, de Catí
Primitiva capella de Sant Martí (25-04-1389) amb la pedra clau que apareix ací davall. Més endavant van intercanviar-se les capelles de Sant Blai i de Sant Martí.
 Detall Capella Sant Martí |
|
L'11 de maig de 1405 els jurats Guillen Albert i Esteve Martí van concertar amb el pedrapiquer Berenguer Roca i Jaume Sans l'obra de la sagristia (primitiva) i del cor; en 1447 es construïa la capella dels Sants Joans (Sant Joan Bautista i Sant Joan Evangelista), costejada per la família Sant Joan; en 1448, el 17 de febrer, es va començar la fàbrica de la primera capella de la Passió per part de Pedro Crespo, pedrapiquer de Santander veí a Catí; esta capella la van cedir els seus propietaris al mercader Joan Spigol.
Antiga capella dels Sant Joan (1447), dedicada actualment a Sant Martí de Tours (patró de Catí)
Capella Espígol, accès a la Capella de la Comunió. A la dreta el Prigó del Cementeri, ara en exposició a la Casa la Vila. Actualment a la dreta de la capella s'ha habilitat una capelleta per a l'advocació de Sant Pere de Castellfort, on va estar també molts anys Sant Vicent Ferrer. La capella conté l'escut de Catí en pedra, el més antic.
En el centre l'escut de Catí més antic (1448)
L'any 1448 s'edificà la Primera Capella de la Passió al costat de la de Sant Miquel i Sant Pere Apòstol. Aquesta capella fou cedida als Espígol, i es col·locà en ella el cèlebre Retaule de Jacomart, per lo qual també es coneguda com a capella de Sant Pere Màrtir i com de Sant Llorenç i com a capella dels Espígol. En la cúpula trobem el seu escut.
En 1451, amb els diners obtinguts per la cessió de la 1ª Capella de Passió als Espígols, es construïa al costat de la Capella dels Sants Joans la segona capella de la Passió per part dels mestres Pedro Crespo i Antonio Arbó.En els arcs de la capella podem veure esculturats els emblemes de la Passió
Es poden apreciar clarament els emblemes de la Passió: Corona d'espines (dalt) i Creu (davall)
 Detalls antiga Capella de Passió |
|
 |
|
En 1501, el 10 d'octubre es va fundar un llegat per a construir la capella de les Ànimes que es va construir en 1503 i 1504 pel pedrapiquer Joan Bellmunt.
Capella de les ànimes
En 1615, el mestre Pedro del Sol edificava el nou campanar de l'església.
Campanar (1615) de Pere del Sol
Entre 1616 i 1628 es va construir el cor nou en substitució del vell. I cap a 1678 s'havia construït la sagristia nova i l'arxiu del temple.
 |
|
El cadiram del cor necessita d'una urgent restauració |
Bòveda de la sagristia
El 20 de març de 1742 es van iniciar els fonaments de la nova capella de la Comunió. El 3 de maig del mateix any es va posar la primera pedra, i les obres van acabar en 1744; van ser els encarregats de la seua execució els cinc germans Blasco, de Catí, en este últim any el pintor de Sant Mateu, Pascual Mespletera, va realitzar la decoració pictòrica de la capella.
AMPLIACIÓ CAPELLA DE LA COMUNIÓ
 |
|
L'any 2009 es substituí un quadre del Crist d'Acosta per la imatge del Cor de Jesús |
Pintures Capella de la Comunió de Pasqual Mespletera
En l'estructura originària, l'església de Catí pertany a un grup d'esglésies de nau única dividida en trams definits pels arcs apuntats i pilastres que els suporten; la seua coberta primitiva, conservada en part sobre la volta del segle XVIII, és de fusta, de dos aigua-vessos. Este tipus d'estructura, més o menys enriquida, és comuna en l'arquitectura gòtica valenciana de la segona meitat del segle XIII i posseïx un bon nombre d'exemples en la comarca de Morella i al Maestrat. A l'estructura primitiva s'hi van afegir, al llarg dels segles XIV-XV capelles laterals, que, a pesar de la seua diversitat sobretot ornamental, no van restar el sentit d'espai únic que posseïx el temple originari. Quan en el segle XVIII es va construir la capella de la Comunió, esta es va afegir pel costat de l'Epístola al primer cos, sense suposar cap ruptura de l'interior del segle XIII.
Tres portes situades als peus i als costats de l'Epístola i de l'Evangeli comuniquen l'interior del temple; la dels Peus, primitivament, en relació directa amb la casa del capellà; la del costat de l'Evangeli, la més rica en decoració, que s'obri al carrer Major, és d'arc de mig punt amb muntants i dovelles de pedra picada, la del costat de l'Epístola que comunica amb la plaça, també de pedra picada, amb arc de mig punt i dovelles molt allargades. La capella de la Comunió té porta pròpia que dóna a la plaça de l'església; la porta és de falsa llinda. Exteriorment presenta murs de maçoneria i carreuat angular en les parts més rellevants, i està coberta de dos aiguavessos. Adossada als peus, al costat de l'Evangeli es troba la torre quadrada, que, en el segon cos és de carreuat, amb dos vans en cada un dels costats, per a allotjar les campanes.
A l'interior conserva importants mostres d'art pictòric -retaule de Jacomart, pintures murals de la capella de la Comunió -d'orfebreria i de relleus escultòrics-, procedents del cor.
Planta baixa 1.- Sagristia vella (1405), trassagrari i arxius (1678) 2.- Accés a la sagristia 3.- Retaule (1401) Pedro Lembrí (Morella)- (1677) Pere Esbrí (Alcalà) 4.- Capella Sant Blai (1354)- Cúpula: Corder Pasqual (St. Joan Bta.) 5.- Trona 6.- Capella Sants Joan Baptista i Joan Evangelista (1447). Família Ramon Santjoan. |
7.- 2ª Capella de la Passió (1451)- P. Crespó i A. Arbó. Retaule (1494). Confraria Minerva (1589). Sant Franscesc Xavier (1757) 8.- Capella del Roser (1549). Confraria (1576). Família Sans i Montserrat. 9.- Trona 10.- Altar de Sant Antoni (1388)- Capella (1459) 11.- Porta romànica (XIII). Vegetació zoomorfa |
 Campanar (1615). Pedro del Sol |
12.- Sant Antonio de Pàdua. Altar Santes Apolònia i Llúcia. 13.- Sant Josep. Sant Lluís Gonzafa (1879) 14.- Traster de làmpades i estris per al monument del Dijous Sant. 15.- Retaule de l'Àngel Custodi i sepultura dels Mestre. Capella (1601). Pica baptismal (1868)- Blasco. Reixa (1877). Miguel Eixarch. 16 Accés al cor (1628) i casa abadia (1376) (Mossèn Pere Durà) 17.- Capella de Sant Martí (1389). Jaume Sans. Retaule (1396) Confraria (1388). 18.- Capella del Santíssim Nom de Jesús (de la Comunió) (1447). Confraria (1584). Marededéu de l'Avellà (1640) 19.- Capella de Sant Miquel i Sant Pere Apòstol (8-11-1377). (Bartomeu Durà- Sans) Família Montserrat. 20.- Capella de Sant Pere màrtir i Sant Llorenç. Retaule de Jacomart (1460). Família Espígol. Pedro Crespo- Pedro Galià. Abans 1ª de Passió (1448). 21.- Trona per predicar. 22.- Nínxol de les Ànimes del Purgatori (1503). Joan Bellmunt. Verge del Carme 23.- Porta principal gótica (Rellotge sol zodiacal) (1683) 24.- Nínxol i retaule Puríssima. Família Francesc Verdú. (1503). Planta alta (Cor) 25.- Cor vell (1405) Berenguer Roca, Jaume Sans. Nou(1628) 26.- Orgue (1741) 27.- Accés a la casa abadia (1628) |
Annex d'il·lustracions del Llibre "Discripción de Catí" G.Verdú- Vicent Pitarch. Ed. Alambor |
(Plànol d'Arturo Zaragozà) Segles XV a XVII |
 |
L'any 1757 (en temps de Mossèn Celma) hi han en l'església parroquial 19 altars, citats per ordre. L'Altar Major (19) - Part de l'Evangeli (de dins a fora): Sant Martí (1), Sants Joans (2), Sant Francesc Xavier (o de Passió) (3), Roser (4), Sant Antoni Abat (5), Sant Antoni de Pàdua (6). - Baptisteri (sota el cor): Sant Josep (després capelleta de Sant Lluís Gonçaga) (7),i Àngel de la Guarda (8). - Part de l'Epístola (de fora a dins) : Puríssima (o de Mossèn Verdú) (9), Ànimes (10), Sant Pere Màrtir (11) , Sant Pere Apòstol i Sant Miquel (12), Nom de Jesús (13), Sant Blai (14). - Capella de la Comunió: Crist (15), Nª Sª dels Dolors (16), Sant Silvestre (17) i Sant Tadeu (18) |
Plànol de l'església de l'Assumpció de Catí (S.XVIII-XIX) |
Més informació sobre l'esglèsia en:
https://www.catimenu.com/esglesia.htm
https://www.catimenu.com/capelladelacomunio.htm
2. Casa de la Vila. Segle xv
Casa la Vila abans del segle XX
La Casa de la Vila o Llotja de Catí, a la comarca de l'Alt Maestrat és un edifici datat al segle XV que pot cosiderar-se com un dels millors exemples de l'arquitectura gòtica civil valenciana. És la construcció emblemàtica del poble de Cati, única per conservar la seua estructura i materials originals. Des de 1979 està catalogat com a Conjunt Històric Artístic i des de l'aparició del Decret 231/2004 de 22 d'octubre com a Bé d'Interès Cultural (BIC) i Edifici Singular i Bé de Rellevància Cultural.
Abans de la construcció de l'actual casa de la Vila, les reunions del Consell s'efectuaven en alguna de les cases que es troben entre el Delme i el forn Vell. En 1417 es van iniciar els preparatius per a construir una nova casa de la Vila; estos preparatius consistents en la compra de fusta adequada, de pedra bona i de terres per a fabricar teules van durar fins a 1428, d'estos es va encarregar Bernat Turó, de Traiguera, que en este últim any va iniciar la construcció del nou edifici ajudat pels seus fills Joan i Bernat. En 1437 es van realitzar els pedregosos, bancs, cancell, finestres i portes de les escales; es va empedrar, o millor es van posar palets de riu al sòl de la Casa. El conjunt de l'edifici va servir per a albergar el Consell en la seua planta principal; a partir de 1437 els baixos es van habilitar com a carnisseria comunal i les parts posteriors i les altes es van destinar per a depòsit de blat; les parts inferiors i baixes van complir la funció de presó.
L'edifici, la façana principal del qual dóna al carrer Major, té una estructura mixta, resultat de la combinació d'una llotja amb una vivenda senyorial, semblant als de Morella i Vilafranca. La part inferior, en la seua mitat davantera la configuren quatre arcs que arranquen d'un pilar central i que configuren un gran espai cobert, com una llotja, i els dos arcs apuntats de la façana. El pis principal, recolzat sobre bigues senzilles de fusta i empedrat, ocupa tota la superfície de la llotja inferior; en este s'obrin al carrer dos finestres gòtiques coronelles; el sostre de fusta, pla, devia tindre en els seus orígens, decoració pictòrica. Damunt del cos principal el terrat descansa sobre el sostre de fusta i el cobrix una teulada orientada cap al carreró. En el segle XVIII a la façana principal, s'hi va afegir un ràfol de fusta, de gran volada, que, desgraciadament, no es conserva. Està realitzat en maçoneria unida amb morter de calç i en carreus, especialment treballats en la façana principal.
https://www.catimenu.com/casavila.htm
https://www.catimenu.com/monuments.htm
3. El Delme
Casa del Delme des del Sud
https://www.catimenu.com/casadelme.htm
El Delme o la torre és un edifici de grans proporcions, que, en els seus orígens devia ser el lloc on s'arreplegava el delme de les collites, etc., per al senyor de la vila. En 1333 ja existia, ja que allí es reunien els consellers abans de tindre un edifici propi. En un altre document del 23 de setembre de 1375 es parla de la torre del poble i d'unes cases contigües a la torre que, sens dubte, s'han de referir al mateix edifici.
En el segle XVIII l'estructura primitiva es va veure parcialment mutilada per la construcció de tres casetes que donen a la plaça. En el segle XIX i en el segle XX s'ha modificat substancialment la seua orientació i distribució interior, en obrir una porta al carrer Major, quan la principal havia estat sempre al carreró de l'Església.
L'edifici formava una unitat amb el forn vell, que unit al Delme, obliga a pensar que tota esta àrea va ser, probablement, pertinença de Ramon Castellá com a senyor de Catí, i de Morella quan va comprar els drets.
En l'estat actual de conservació, si bé es mantenen parts fonamentals de l'edifici, és difícil fer-se la idea de la funció que van poder tindre en el seu origen. A partir de la porta principal situada al carreró de l'Església, a la dreta, donant sobre el carrer Major devia estar la zona destinada a vivenda; una finestra ogival en esta direcció així pareix indicar-ho; al centre i cap a l'esquerra de la porta devia estendre's un pati, des del qual s'arribava al forn vell; al fons del pati, el cos més alt de l'edifici, mostra grans arcs apuntats tapiats dels quals es desconeix la funció i el significat.
https://www.catimenu.com/casadelme.htm
4. L'hospital i la seua capella
Casa Hospital abans segle XX
Està situat en el raval de les escoles o de l'Hospital i la seua fundació data de 1321. Estava dedicat a cura de malalts i dotat amb tres llits. Segons consta documentalment, durant el segle XVIII va patir obres de renovació, igual que la seua capella que va ser beneïda el 31 de desembre de 1739.
Donats els escassos testimonis conservats en este tipus d'arquitectura, l'hospital de Catí, a pesar de les seues minúscules proporcions i de la seua pobresa constructiva, de la qual només destaquen la fornícula de la façana que, fins a 1936, va albergar una escultura de la Santíssima Trinitat, l'escut de la vila i l'espadanya, hauria d'estar millor conservat. Posseïx un escut.
5. Edificis civils. Segles XIV-XVIII
Casa Montserrat, Casa Miralles i Casa la Vila
https://www.catimenu.com/miralles.htm
https://www.catimenu.com/monuments.htm
Corresponent als dos períodes de major poder econòmic motivat pel comerç de les llanes i per la fabricació de draps, a Catí es van alçar alguns edificis particulars que sobreïxen del conjunt, tant per l'àrea que ocupen com pel volum, materials i decoració interna i exterior. Desgraciadament, han desaparegut algunes cases i per un altre costat no s'ha pogut localitzar amb exactitud la mansió d'un dels mercaders més rics de Catí en el segle XV, la de Joan Spigol.
En tot este tipus de vivendes de major excel·lència, situades a la plaça de l'Església, al carrer Major, en les places de Dalt i de Baix, el nombre més gran correspon a una tipologia que amplia notòriament els esquemes populars i que decora puntualment algunes parts de les seues façanes -escuts de la casa abadia i de la casa Sans Lleó.
Dos edificis de majors dimensions són la casa de la família Sant Joan, del segle XV i la de la família Montserrat, del segle XVIII. La casa dels Sant Joan, més coneguda per casa de Miralles, va ser manada construir pel mercader i notari de Catí Ramon Sant Joan, marmessor de Joan Spigol, cap a 1455. Es va encarregar dels treballs de construcció el mestre Pedro Crespo, el mateix que va obrar la capella de la Passió de l'església per a Joan Spigol. En l'interior, a pesar de les seues transformacions, encara es poden apreciar algunes traces originàries: així en la planta baixa, en la part posterior, s'observen les dependències de les cavallerisses, del celler i potser de la cuina. En el pis superior estaven els dormitoris. Des de l'exterior, tot l'edifici presenta unes característiques semblants a les del pis principal de la casa de la Vila de la qual el separa només un carreró. En la façana principal oferix un gran llenç de paret obert originàriament, en la planta baixa, per una porta d'arc de mig punt i, potser per dos finestres; una motlura que complix una funció organicista, separa visualment des de l'exterior la planta baixa del primer pis, en la façana de la qual s'obri dos grans finestrals rectangulars verticals, amb coronella central i elegants treballs de calats en la part superior. Remata la façana un ràfol de fusta, de gran volada, construït amb gran riquesa decorativa en el segle XVIII. Tota la façana davantera està realitzada amb carreus; la part posterior només amb maçoneria. Este tipus d'arquitectura està dins de les característiques de l'arquitectura gòtica catalana del segle XIV, amb tendència a l'horitzontalitat i a la definició neta de superfícies i volums, i troba paral·lelisme amb l'Ajuntament de Sant Mateu.
Junt amb la casa de Sant Joan es troba la dels Montserrat, segurament del segle XVIII, que si bé en l'actualitat no conserva en el seu exterior les característiques de l'època, en el seu interior, la gran escala quadrada amb llanternó superior, la convertixen en un dels escassos exemples d'este tipus d'arquitectura en terres de l'interior.
ANNEX II
Béns d'interés cultural compresos en el conjunt històric. Delimitació dels seus entorns de protecció
En el nucli històric de Catí es troben els següents escuts o peces semblants:
En primer lloc trobem els situats en la finestra i porta de la Casa Badia encarregats per Mossèn Pere Durà(n), rector de la parròquia datades per Mossèn Celma i per l'historiador local, Mossèn Joan Puig. Les inscripcions estan datades entre 1376 i 1385, la de l'ampliació de l'esglèsia data de 1322. En les inscripcions no figura l'autor ni la data concreta d'inscripció sinò l'escut d'armes del que les va encarregar (Mossèn Durà). Podria ser l'autor, Guiamó d'Avinyó, el mateix que va esculpir el Prigó del Cementiri (1374) i l'escut de l'Hospital.
Estan escrites en català, alternant majúscules i minúscules. La situada sobre el portal d'entrada mira a l'est. Mesura 78 x 50 cm i està més deteriorada que l'altra, la situada davall la finestra que s'orienta cap al nord.
- Escut de la casa abadia (dalt porta entrada)
Text: "l·on rat en Pere Dura Rector" "L'honrat En Pere Durà Rector"
(situat en tres línies a la part esquerra i dreta de l'escut respectivament)
|
|
|
|
- Escut de la casa abadia (davall finestra lateral). Text: "RECTOS PREGAT A DEU PER EN PERE DURAN RECTOR" "Rectors pregau a Deu per En Pere Durà Rector" (escrit en català, lletres majúscules en tres línies a esquerra i dreta de l'escut de Mossèn Durà) |
|
|
|
Situació: Entrada biblioteca - Emblema i inscripció en la casa del mercader Jerónimo Martí. |
|
|
|
|
Situació: Plaça de Baix - Escut nobiliari de la casa dels Sans (Lleons) |
 |
|
|
Situació: Carrer de Sant Joan - Escut nobiliari de la casa al carrer Sant Joan. |
|
|
|
|
Situació: Rabal de l'Hospital - Escut de l'antic hospital. Autor: Giamó d'Avinyó (Segle XIV). No està datada per seria al voltant de 1374, en que també el mateix autor va esculpir la Creu o Prigó del Cementiri. D'altra banda consta l'any 1321 un legat o donació d'Arnau Segarra per a l'Hospital i per a l'ermita de Sant Pere de Castellfort.
Text: G AVINYO
Imatge: Forma octogonal a partir d'un escut central amb el signe heràldic central d'una rabosa trempant amb una llarga i lluïda coa amb una corona reial en la part superior. Està delimitat per un estel de vuit puntes i vuit espais dels que sis estan ocupats per dos àngels, dos figures animals i dos vegetals i els dos espais inferiors contenen en un, el de l'esquerra, la inscripció de la inicial del nom de l'autor, G (Guiamó) i en el de la dreta el seu cognom (AVINYO)
|
- Escuts de l'església
Escut de la família dels Montserrats
Situació: Capella dels Montserrat (on està situat ara mateix el Retaule de Jacomart)
Emblema dels Montserrat en la seua capella
Clau de la Capella de Sant Blai (posteriorment de Sant Martí).
Situació: 1ª capella del costat de l'evangeli.
Text de l'Inscripció circular: "Ecce Agnus Dei qui tollit peccata mundi". "Este es el Cordero de Dios que quita el pecado del mundo".(aquest títol li fou atorgat per Sant Joan Baptista durant l'episodi del bateig de Jesus en el riu Jordán). En l'iconografia religiosa s'associa a Jesús i a Sant Joan Baptista.
Imatge del centre: Corder Pasqual, símbol de Jesús.
"Al día siguiente ve San Juan Bautista a Jesús venir hacia él y dice: He ahí el Cordero de Dios, que quita el pecado del mundo. Este es por quien yo dije: Detrás de mí viene un hombre, que se ha puesto delante de mí, porque existía antes que yo. Y yo no le conocía, pero he venido a bautizar en agua para que él sea manifestado a Israel". Jn 1, 25-37
Des de ben antic es coneguda la devoció dels catinencs al Corder Pasqual. Es troba documentada al retaule de Jacomart i a altres objectes religiosos.
La pregunta és saber com esta clau que no té res a veure amb Sant Blai va anar a parar a la seua capella (capella que més endavant, a finals del segle XVII, es va convertir en la Capella de Sant Martí). Pot ser al tallar-se les capelles laterals de l'evangeli en 1937 per eixamplar la carretera va canviar-se inadvertidament de la capella contigua dels Sant Joans a la de Sant Blai però no està documentat en cap lloc que aquesta fos la causa.
Escut de la família Spigol a l'antiga capella del mateix nom, avui pas a la Capella de la Comunió
Escut de la família dels Figuera. Atribuïda al santanderí, veí de Catí, Pedro Crespo.
Situació: Capella de la Comunió.
Presenta una figuera, símbol del seu cognom.
Text: Sepultura de l'honrat en Tomàs Figuera, mercader, que va morir a 6 d'abril de l'any 1451. Es pot apreciar l'arbre emblemàtic del cognom de la família, una figuera amb set fulles i sis figues.
Antigament està pedra estava situada en la Capella de la Passió, més endavant dels Espígol, al costat d'una altra pedra dedicada a Johan Espígol. Amb la construcció de la Capella de la Comunio (1741), obrint-se un pas en la Capella dels Espigol, perdent-se per tant el caràcter de capella, les dos pedres sepulcrals foren traslladades de la Capella dels Espígol a la nova Capella de la Comunió. Però en l'actual Capella de la Comunió tant sols s'ha trobat una llosa sepulcral. Durant anys es va creure que esta corresponia a la lauda de Johan Espígol, però un anàlisi de la llosa sepulcral ha demostrat sense cap mena de dubte de que la llosa existent avui en dia en la Capella de la Comunió és la de Tomàs Figuera.
Una altra qüestio i misteri, difícil de contestar, és on està situada la lauda de Johan Espígol, documentada per escrit quan va morir (13-09-1450), situada en la seua capella. Es tractava d'una enorme lauda sepulcral de 152 x 85 cm que portava el seu escut en losange i l'escut de la família Santjoan, el seu marmessor. Va ser treballada i cobrada pels picapedrers Antoni Arbó i Pere Crespo en 1454, després de col·locar-la en la Capells dels Espígol.
La deslocalització i pèrdua de la lauda de Johan Espígol pot explicar-se amb una confusió durant anys amb la lauda de Tomàs Figuera. Pot ser que la lauda de Johan Espígol no fora traslladada a la Capella de la Comunió com la de Tomàs Figuera, sinò a la Capella dels Santjoan (el seu marmessor) i fora soterrada, destruïda o robada amb el tallament de la capella l'any 1937, juntament amb el tallament de les altres capelles de la part de l'evangeli per ampliar la carretera.
En aquesta hipòtesi seria possible que la lauda de Johan Espigol estiguera soterrada davall de la actual carretera del Carrer Major on arribava antigament la Capella dels Santjoan o davall del que queda de l'actual capella. No creiem que la lauda fora traslladada a la Placeta de l'esglèsia tal com va passar amb altres lloses sepulcrals de dintre de l'església.
Creu del cementeri o Prigó d'Avinyó.
Situada primitivament en el panteó de la família Avinyó del cementiri del Calvari, fou traslladada en 1911 al centre de l'actual cementiri de Santa Anna. Va ser dels únics símbols religiosos que es van escapar de la guerra civil i destrucció i cremament d'esglèsies i objectes religiosos del periode 1933-1939.
A causa de la seua exposició permanent als fenòmens atmosfèrics al situar-se en un espai obert shavia cobert de líquens i altres cotaminants que dificultaven la lectura directa dels textos impressos
Fou restaurada l'any 2008 per la Fundació "En Balasc d'Alagó" i es construí una rèplica. L'original es troba actualment en la Capella primera de passió, comprada pels Espígol i actualment pas obert a la Capella de la Comunió. Fa uns anys va ser traslladada provisionalment a una exposició de la Casa de la Vila. La rèplica està situada en el cementiri de Santa Anna.
Autor: Giamó d'Avinyó (1374) amb la finalitat d'assenyalar la tomba o panteó de la família dels Avinyó. Erròniament fou atribuïda a un tal Mateu de l'Amo, malgrat a que l'autoria està ben clara en la inscripció
Textos:
Revers: (11 x 35 cm). ACI JAEN ELS AVINYONS Gº AVINYO- M FEV (Ací jeuen els Avinyons, Giamó Avinyó em feu)
- Anvers: (12 x 35 cm). FON FEYT A L·AN DE NRE SENYOR MCCCLXXIIII PER MA D·EN GIAMO AVINYO
(Fou feta l'any de Nostre Senyor de 1374 per mà de Giamó Avinyó)
Pedra de la restauració, reforma i ampliació de l'església primitiva. Dimensions 50 x 26 cm. Datada el 25 d'abril de 1322. El seu text en llatí és "ANO DNI Mº CCCº XXº IIº KALS MADI (Anno Domini Millesimo.Trecentesimo Vicesimo Segundo Séptimo Kalendas Madii). Situació: Placeta Església (a l'esquerra de la porta d'entrada).
La reforma va consistir en afegir tres trams cap a l'est sense arcs excepte el que va reemplaçar l'antiga façana, el que està situat ara davall del cor, obrint una nova porta gòtica de cara a l'est que dóna a l'actual Plaça de l'esglèsia complementant la porta inicial romànica que dóna al Carrer Major. Aquesta pedra d'ampliació de l'esglèsia és important ja que situa la reforma de l'esglèsia en inicis del segle XIV (1322) bastant abans del que es creïa que va ser en el segle XV. Recordem que la primera capella d'ampliació de la primitiva nau rectangular de l'esglèsia, la de Sant Blai, la primera capella de la part de l'evangeli, va ser l'any 1354, per tant 32 anys posterior a la reforma i ampliació de l'esglèsia primitiva (Segle XIII).
Pedra de començament de les obres de la Primera capella de Passió, la quarta de la part de l'epístola, comprada per la família Espígol en 1451 a continuació de la qual es va construir tres segles després la Capella de la Comunió o del Santíssim per Mossèn Celma (1742)
Situació: En la façana exterior de la Capella dels Espígol annexa a la façana sud de la Capella de la Comunió que dóna a la Placeta de l'Església.
Text: "disapte xvii de febrer any m cccc xxxx viii"
Dissabte, 17 de febrer de l'any 1448
"Se empezó A 3 de mayo de 1742" (Capella de la Comunió)
Situació: Placeta Església
Situació: dalt de la porta de la Capella de la Comunió
Pedra de sepultura que va ser treta de l'esglesia i situada en l'actual Placeta de l'Església. Data de l'any 1641
TEXT: SEPULTURA DE BATISTE ROC I MARIANA ALFARO - 1641
Amplieu el tema en un treball de Pere-Enric Barreda Edo, GRAT- Universitat de Barcelona
Entorns de protecció dels escuts: es considera com a entorn de protecció dels escuts els edificis on es troben ubicats.
2. Recinte emmurallat o tanca
Antiga cinta murària que protegia la població, i que per la situació dels antics portals derrocats es considera que vorejava les illes cadastrals números 77469, 78461, 78452, 78451, 77457, 77446, 77458, 76458.
Entorn de protecció de la cinta murària
- Perímetre interior: Des de l'origen punt A, la línia continua a cinc metres de les alineacions de les illes cadastrals números 76458, 77469, 78461,78452, 78451, 77457, 77446, 77458, que donen als carrers: de l'Hospital, Extramurs, Sol i del Molí a l'interior d'estes, fins al punt d'origen.
- Perímetre exterior: Des del punt d'origen B, la línia inclou les façanes que donen al carrer de l'Hospital de l'illa cadastral número 75445, gira incloent la façana de la parcel·la número 01 d'esta illa que dóna al carrer Pla de Sant Roc. Creua este carrer i inclou les façanes de les parcel·les números 25, 24, 23, 22, 21, 20 i 19 de l'illa número 75456. Creua el carrer Pla de Sant Roc i prosseguix per les façanes de les parcel·les 36, 35, 32, 31, 30, 29, 28, 27, 26, 25, 24, 23, 22, 21, 20, 19, 18, 17, 16, 15, 14, 13, 12, 11, 10, 04, 9, 8 i la 7 de l'illa 76462 fins a creuar el carrer d'Extramurs fins a la façana de la parcel·la número 03 de l'illa número 77464. Prosseguix per les façanes de les parcel·les número 03, 02 i 01 de l'illa número 77464, i continua en paral·lel al carrer d'Extramurs i inclou la façana de l'illa número 77474 que dóna al carrer de Sant Anna i al carrer d'Extramurs fins a girar i continuar per les façanes de les parcel·les 17, 16, 15, 12, 13 i 11 de l'illa número 77476. Creua el carrer de Santa Anna i incorpora les parcel·les 20, 19, 18, 17 de l'illa cadastral número 78472. Creua el carrer de Sant Vicent i prosseguix per la façana de la parcel·la número 10, per a incloure-la fins a creuar el carrer de Sant Vicent i incorporar les parcel·les 10, 05, 04, 03, 01 de l'illa 78469. Prosseguix per les façanes de les illes 78441 que donen al carrer del Sol i a la plaça del Sol. Creua el carrer del Molí i hi incorpora la façana de la parcel·la número 01 de l'illa número 77435. Incorpora les façanes de les parcel·les 24 i 25 de l'illa cadastral número 76423. Creua el carrer A des del punt anterior, i prosseguix per la façana de la parcel·la número 10 de l'illa número 76434 en direcció al carrer del Molí, gira i incorpora les façanes d'esta illa que donen al carrer del Molí i del Raval de l'Escola fins a la número 42. Creua el carrer fins a la façana número 32 de l'illa número 75445 per la qual prosseguix incorporant les façanes d'esta illa fins al punt d'origen B.
ANNEX III
Relació de les edificacions més destacades del Conjunt Històric de Catí, considerades com Béns de Rellevància Local, i que han de ser inscrits en la secció 2a de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià:
|
|
|
|
- Llotja de la Casa Ajuntament o casa de la Vila
|
|
|
- Església parroquial i casa abadia
Casa la Vila després de la darrera reforma de la Llum de les Imatges
|
|
|
|
|
|
- Casa dels Miralles o Palau dels dels Sants Joans
Casa Montserrat |
|
|
|
|
|
- El Delme (Porta d'entrada, dóna al carreró, actualment utilitzada per tancar els bous)
|
|
|
- Font i Capella de Sant Vicent |
|
|
|
|
|
Casa d'Espígol (no figura per errada en la relació BIC. Es confon amb la Casa dels Montserrat)
|
ANNEX IV
Normativa de protecció del conjunt històric i dels seus monuments i entorns de protecció
Conjunt històric
Article 1. Segons el que disposa l'article 35 de la Llei 4/1998 d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià qualsevol intervenció necessitarà, amb caràcter previ a la concessió de llicència o aprovació municipal, l'autorització de la conselleria competent en matèria de cultura; la dita autorització s'ajustarà als criteris establits en l'article 39 de l'esmentada llei i les determinacions d'esta normativa que en aplicació de la normativa es concreten per a este àmbit.
Article 2. L'article anterior regirà transitòriament fins a l'aprovació del preceptiu Pla Especial de Protecció o siga convalidat, si és procedent, el planejament vigent a l'efecte de l'article 34.2 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
Article 3. El règim d'intervencions patrimonialment admissibles en els béns seleccionats en el present decret per al seu reconeixement com a Béns de Rellevància Local garantirà la protecció integral dels seus valors d'acord amb el que disposa l'article 50 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, per als béns així reconeguts. Això sense perjuí de l'obligació municipal d'adaptar el contingut del seu Catàleg de Béns i Espais Protegits als efectes d'incloure estos immobles amb l'expressada qualificació, fet que implicarà la plena aplicació d'allò que s'ha preceptuat en l'esmentat article.
Article 4. Totes les intervencions requeriran, per a la seua autorització patrimonial, la definició precisa del seu abast, amb la documentació tècnica que per la seua especificitat els corresponga, i amb la ubicació parcel·lària i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua transcendència patrimonial.
Este últim aspecte serà avaluat pel tècnic municipal del sospesat informe del qual l'Ajuntament podrà derivar la no necessària d'autorització prèvia en actuacions que se situen fora del present marc normatiu per falta de transcendència patrimonial, com seria el cas de les obres i instal·lacions dirigides a la correcta conservació, bon ús i habitabilitat interior dels immobles que no tinguen reconeixement individualitzat de Bé d'Interés Cultural o Bé de Rellevància Local, i que, per plantejament, tècnica i abast no suposen posar en perill els valors de l'edifici, en si mateix i/o en la seua contribució als valors generals de l'àmbit protegit.
En estos casos, l'Ajuntament comunicarà a la conselleria competent en matèria de cultura en el termini de 10 dies, la concessió de llicència municipal, i hi adjuntarà, com a mínim, l'informe tècnic que es menciona en el paràgraf anterior, un pla d'ubicació i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua falta de transcendència patrimonial.
Article 5. Amb les úniques excepcions que la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià establix, i que justificadament pogueren ser invocades, i mentres no es proveïsca del planejament a què fa referència l'article 2 de la present normativa, les intervencions atendran els criteris següents:
1. Es mantindran les pautes de parcel·lació històrica del conjunt.
2. Les alineacions i alçàries seran les històriques que s'han conservat fins al moment actual.
3. L'ús característic dels edificis serà el residencial amb els usos compatibles acceptats per les Normes Subsidiàries vigents (AD 13.6.96).
4. Mentres no es procedisca a la catalogació individualitzada del patrimoni arquitectònic del conjunt, els edificis tradicionals mantindran les seues façanes originals. Les obres de restauració de façana, així com les de reforma interior que aconseguisquen el nivell de rehabilitació global de l'immoble, hauran de repristinar la morfologia exterior, conforme als seus valors arquitectònics específics i definició primigènia. Als immobles la morfologia dels quals resulte dissonant respecte de la característica de la zona, estes actuacions comportaran l'adequació de la façana i cobertes a les condicions establides en la present normativa per a les edificacions de nova planta. Les intervencions en plantes baixes comportaran el respecte -i recuperació si és el cas- de la part corresponent de la façana de l'immoble.
5. Les façanes de nova planta o de remodelació d'aquelles no tradicionals s'adequaran amb caràcter estètic i material a la tipologia i acabats de la zona:
a) Els ràfols de coberta, volats des del pla de l'alineació, seran de dimensions i perfils tradicionals.
b) Els buits seran de proporció vertical, disposició i dimensions característiques de la zona.
c) Les fusteries s'integraran segons cànons tradicionals, preferentment de fusta i descartant imitacions. Per a l'enfosquiment i protecció es disposarà, preferentment, contrafinestres interiors, s'admetran a l'exterior mallorquines o la sobreposició de les tradicionals persianetes enrotllables de fusta.
d) Quant els acabats exteriors dels paraments, es prohibixen tècniques i materials no tradicionals o que suposen la imitació d'estos.
e) Els balcons seran de safata de grossor no superior a 15 centímetres, vol característic -en tot cas no superior a 50 centímetres- i barana de ferro, desenvolupant-se en extensió -nombre i amplitud-, disposició i jerarquia compositives, segons les pautes pròpies de la zona. Queden proscrits els miradors.
6. Les cobertes hauran de ser inclinades, de teula àrab, amb pen- dent màxima del 35%, a dos aigües i carener d'alçària màxima de 2,25 metres respecte de l'alçària de la cornisa. Este requisit únicament podrà ser dispensat, amb caràcter excepcional, en aquells casos en què s'acredite l'existència d'una singular justificació historicocontextual.
Article 6. Totes les actuacions que puguen tindre incidència sobre la correcta percepció i la dignitat en l'apreciació de l'escena o paisatge urbà dels monuments, el seu entorn i el conjunt en general, com seria el cas de l'afecció dels espais lliures per actuacions de reurbanització, enjardinament o arbratge, provisió de mobiliari urbà, assignació d'ús i ocupacions de la via pública, etc., o com podria ser-ho també l'afecció de la imatge arquitectònica de les edificacions per tractament de color, implantació de rètols, marquesines, tendals, instal·lacions vistes, antenes, etc., o qualssevol altres de semblants característiques i conseqüències, hauran de sotmetre's a l'autorització de la conselleria competent en matèria de cultura que resoldrà d'acord amb les determinacions de la llei i els criteris de percepció i dignitat abans al·ludits.
Queda proscrita la introducció d'anuncis o publicitat exterior que, en qualsevol de les seues accepcions, irrompa en la dita escena urbana, excepte la d'activitats culturals o esdeveniments festius que, de manera ocasional, reversible i per temps limitat sol·licite i obtinga autorització expressa.
Monuments
Article 7. S'atindrà al que disposa la secció segona, Règim dels Béns Immobles d'Interés Cultural, del capítol III, títol II de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, aplicable a la categoria de monument.
Article 8. Els usos permesos seran tots aquells que siguen compatibles amb la posada en valor i gaudiment patrimonial del Bé i contribuïsquen a la consecució d'estos fins. L'autorització particularitzada d'ús es regirà segons allò que s'ha disposat per l'article 18 de la Llei 4/1998.
Entorns de monuments
Article 9. De conformitat amb el que disposa l'article 35 de l'esmentada Llei, en els entorns dels Monuments -encara quan siguen dotats d'una planificació patrimonialment validada- qualsevol actuació requerirà l'autorització prèvia de la conselleria competent en matèria de cultura, excepte en els supòsits previstos en l'article 4 de la present normativa, que també s'aplicarà en estos àmbits.
Article 10. En la mesura que no es proveïsca a estos entorns del planejament específic a què fa referència l'article 34 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, regirà, amb caràcter transitori, la normativa determinada en el present decret per al Conjunt Històric.
Béns de Rellevància Local
Article 11. S'atindrà al que disposa la secció primera, Dels Béns de Rellevància Local, del capítol IV, títol II de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de Patrimoni Cultural Valencià, aplicable als Béns de Rellevància Local.
Article 12. Els usos permesos seran tots aquells que siguen compatibles amb la posada en valor i gaudiment patrimonial del Bé i contribuïsquen a la consecució d'estos fins. L'autorització particularitzada d'ús es regirà segons allò que ha disposat l 'article 50 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià.
DISPOSICIONS GENERALS
Article 13. Totes les actuacions i obres que suposen l'alteració del subsòl del conjunt quedaran subjectes al que disposa el títol III de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de Patrimoni Cultural Valencià, i requeriran la intervenció arqueològica prèvia.
Article 14. La contravenció del que preveu la present normativa determinarà la responsabilitat dels seus causants en els termes establits en la Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, i la resta de lleis que s'apliquen.
|
|
|
Errades: 10 (no és la casa dels Montserrat, correspon a la casa dels Espígols)- Casa Montserrat (al costat Casa Miralles) |
