LES NOSTRES ARRELS

Causa orgull i satisfacció rememorar els albors històrics dels nostres pobles i situar els seus orígens en el temps. No menys atractiu resulta passejar a través de l'entramat dels seus carrers i places i contemplar orgullosos els seus edificis antics més emblemàtics, molts d'ells ferits pel pas dels anys, i la majoria de les vegades, per la falta d'atenció de les seues autoritats a diferents nivells, no sempre predisposades a desenvolupar les tasques pròpies per a conservar i potenciar el ric patrimoni cultural que hem heretat dels nostres majors.

Encara que la rica i variada gastronomia dels nostres pobles comarcals actualment constitueix el més notable pol d'atracció de masses populars i concentra en ells, en les dades festives, a gents procedents dels llocs més allunyats, no és menys cert que, aprofitant el desplaçament familiar, n'hi ha que recorren els carrers del poble i s'interessen pels edificis més nobles del seu recinte urbà i la història que van forjar les seues gents al llarg dels anys, la qual cosa contribueix actualment al reconeixement de la nostra cèdula d'identitat. Però aquesta actitud ha de tenir una adequada resposta per part dels nostres responsables polítics, els quals vénen obligats a aprofitar aquesta conjuntura turística per a donar a conéixer el nostre patrimoni, i en aquesta feina no han d'escatimar-se esforços.

La vila de Catí compta actualment amb un bon nombre de construccions i obres d’art que mereixen conéixer-se i valorar el seu mèrit i rellevància. No obstant, moltes d’elles, per raons del progrés i del seu enfonsament implacable a causa dels anys, han desaparegut. Malgrat això no han de quedar en l’oblit. Hem de trametre la seua memòria històrica entre les generacions futures. Només així aprendrem a valorar el nostre passat, encara que malauradament no tenim en l’actualitat la seua presència física.

No conserva Catí cap mostra del seu recinte emmurallat ni portals medievals d’accés al seu interior. Hem perdut el testimoni d’aquells murs defensius que van protegir en altre temps els nostres avantpassats dels continus atacs i assalts, l’existència dels quals garantia, encara que no sempre, una mínima seguretat en segles tant agitats i insegurs. En alguns pobles del nostre entorn comarcal pròxim, els seus vestigis encara dormen brunyits pel sol, l’inevitable somni del deteriorament.

La vila de Catí, ubicada en una estreta vall, no va tenir com altres un emplaçament òptim per a la seua natural defensa i els seus primers pobladors es van veure en la necessitat de protegir el seu incipient poblat amb els oportuns murs i portals corresponents per a assegurar la tranquil·litat de les seues gents. Per això, tant prompte com va aparéixer el reduït burg, amb els seus primers veïns, apinyat amb el seu temple parroquial, les autoritats del Consell el van circuir en un recinte emmurallat rectangular, de tosca fàbrica, obert a tots els horitzons, al mancar-li accidents orogràfics que li donaren eficaç defensa.

Documents de l’època que han arribat fins nosaltres ens diuen que les muralles de les nostres comunitats, després de la reconquesta cristiana, en els segles XIII i XIV, van estar constituïdes per un mur de pedra molt irregular, travat amb morter d’arena i calç, que variava en la seua altitud, segons les característiques de l’espai que protegia. Els portals i angles dels cantons del recinte eren excepcionalment de pedra llaurada per a donar major consistència a aquesta construcció militar. En la part alta dels murs destacaven, protegides per una sòlida barana, merlets i saeteres. Així mateix rodejava el circuit emmurallat, en la seua part interior, un caminador, generalment de fusta i amb un passamà que facilitava les rondes de vigilància.

L’Il·lustre sacerdot, fill de Catí, Gabriel Verdú, venerable teòleg, que entre d’altres càrrecs eclesiàstics fou rector de Chulilla i comissari de la Santa Inquisició, va escriure en la segona meitat del segle XVII un llibre que va titular “Descripció Succinta de la noble i antiga universitat de Catí”. En ell arreplega aspectes de la vila on va nàixer, que hui revesteixen per a nosaltres una valuosa aportació per estar recollits en aquella llunyana centúria. Ací, en aquest valuós document històric, escrit per a glòria de les nostres terres, no del tot reconeguda, ens diu: “... al presente se halla Catí con 300 vezinos con las quintas, caserías, que tiene en el término, que es muy dilatado pues tiene tres leguas de largo y dos de ancho. Todo el lugar está sercado, aunque para los presentes tiempos no muy fuerte. Tiene seis puertas prinsipales muy hermosas, vistosas y con fuertes serraduras...”. D’aquest apunt es desprén que les muralles de l’aldea de Catí, en el segle XVII, encara lligada a la jurisdicció de Morella, ja no responien als nous temps; tots els esforços pressupostaris en matèria defensiva anaven destinats a la seua metròpoli morellana, malgrat les contínues protestes i recriminacions dels jurats.

Eixint de del carrer Major en direcció a la capital del Regne, cap al migdia, es franquejava el Portal de València, antigament conegut com de la Font Vella, de Calroy o de l’Hospital. Per eixir cap al Camí real d’Aragó i de Catalunya calia traspassar el Portal de Morella o de Sant Vicent, en altres temps de la Font o de les Gàrgoles. Al final del Carrer d’En Galià, actualment de Sant Roc, es trobava el portal batejat amb el nom d’aquest sant, anomenat patró de Catí en 13 d’agost de 1589, segurament per la seua mediació davant de l’epidèmia de la pesta, tant arrelada en els nostres pobles per aquelles èpoques, el que en altres temps era conegut com de la Passío, de Gilabert o d’Almassà. Baixant pel carrer de Sant Martí a l’antic cementiri, hui col·legi públic, hi havia un altre portal, del Cementeri o Calvari, “... que aunque no es tan grande como los demás quatro principales pero es muy capaz, y todo de piedra labrada, con sus puertas muy fuertes como las demás, con cadenas con llaves para serrarse...” (M. Verdú). Hi havia altres dos portals de menor importància que els anteriors, el de Penya-roja i el de Sant Joan. El de Sant Joan s’alçava al final del carrer del seu mateix nom, també conegut antigament con de Pablo Alfaro.

El creixement de la vila en el segle XIX i les necessitats físiques per a la seua expansió urbanística, així com l’aparició posterior de la circulació rodada, van aconsellar la demolició progressiva de mur i portals en benefici del progrés. L’any 1922 van desaparèixer els portals de València i de Morella, aquest últim amb una capella dedicada a Sant Vicent, erigida el 18 de juliol de 1773 que va ser traslladada al seu actual emplaçament.

L’any 1932 foren enderrocats els portals de Sant Joan, del Calvari i de Sant Roc. Amb aquest últim va desaparèixer també una capella dedicada al sant, costejada pels veïns del carrer, en 1721.

Amb alguns retocs posteriors, l’antiga aldea de Catí, de traces medievals, limitada per la seua estructura militar, donava pas a la vila moderna actual, amb l’annexió al nucli urbà d’intramurs dels seus dos ravals que havien sorgit junt amb les seues dues vies principals de comunicació exterior, València i Catalunya-Aragó.