ANTECEDENTS I ORIGEN

Per PACO Martí (Associació C. de la Rogativa)

 

Des dels primers indicis de la vida de l'home a la terra s'ha constatat l'existència d'una interrelació entre l'àmbit humà i l'àmbit diví. Les pintures rupestres són interpretades en un munt de casos com a manifestacions artístiques de contingut religiós, ritual, espiritual i esotèric.

A totes les cultures s'ha donat un reconeixement d'un poder superior, infinit. Al voltant d'una o diverses divinitats han sorgit uns cultes i ritus riquíssims, variats i, fins i tot, contradictoris segons les cultures i els llocs. Això ha contribuït a crear un simbolisme molt ampli i complex, però amb alguns punts coincidents.

En la religiositat primitiva s'hi dóna una identificació dels déus amb les formes de la natura. El sol, l'aigua, el foc, el vent... són molt més poderosos que els humans. Pertanyen a un estament superior, totpoderós i, per tant, diví.

Com que la dimensió divina és superior a la humana, ha de ser per damunt. Per tant, imaginen la divinitat als cels, als llocs elevats, inaccessibles i singulars.

La relació no pot ser al mateix nivell. Necessiten relacionar-se a través d'un mitjancer i en llocs especials. Aquesta relació misteriosa donarà lloc a ritus diferents i contradictoris.

Arriben a donar-se sacrificis humans per tal d'agradar als déus.

Els humans han de trobar-se amb Déu als llocs sagrats. Han de superar dificultats, fer sacrificis, peregrinar a aquests llocs de trobament.

 

   
 

Gran part d'aquest simbolisme es manté en la religió cristiana. Moisès va ascendir al cim del mont Sinaí per establir l'Aliança i recollir les Taules de la Llei. Per apropar-se a Déu utilitzen la intercessió dels apòstols, de la Mare de Déu, o dels sants. Els llocs d'encontre, a més de les esglésies, són altres punts sagrats com les ermites, situades a zones elevades i aïllades, les coves, balmes, etc.

Les pelegrinacions cristianes s'originen amb les visites a llocs de fe, sagrats. Primer fou a Roma, d'on prové la denominació de romers i romiatge. A partir del segle IV visiten Terra Santa on, més tard, al segle XI, tindran un altre caràcter amb les croades. També, a la baixa edat mitjana, adquireixen rellevant importància les pelegrinacions a Compostela per visitar la tomba de l'apòstol sant Jaume.

La pelegrinació de Catí a Sant Pere de Castellfort sorgeix per  la devoció al sant i posterior visita de la seua ermita, al cim de la muntanya. Sant Pere es converteix en el mitjancer entre el pelegrí i Déu, entre els veïns de Catí i Déu.

 

 

   

 

A partir de la devoció a l'apòstol, documentada per primera vegada el 6 de maig de 1321 al testament d'Arnau Segarra, s'estableix una relació continuada d'ofrenes, peticions, visites a l'ermita, i sacrificis que tot seguit va traduir-se en la processó penitencial anual que ara es coneix com a rogativa de Catí a Sant Pere de Castellfort.

Segurament el catinenc Arnau Segarra no seria el primer en deixar un llegat a l'ermita de sant Pere de Castellfort. Sabem que, després d'ell, hi van haver altres catinencs que van seguir aqueixa devoció al llarg d'aquest segle. (Tomàs Figuera i la seua muller en març de 1346, i altres).

 

Es desconeix la data exacta en què, com a pelegrins, van anar a demanar-li ajuda per la pesta o malaltia que assolava el pobre de Catí. Deurien rebre consol als seus mals perquè també van acudir en temps de seca i aconseguiren aigua en abundància. Es va establir una relació sota la fórmula "do tú des" (una petició a canvi d'un compromís). Resen, fan penitència, s'esforcen amb el dur caminar, el lloen i alaben i li demanen salut, aigua, pau i gràcia, amb el compromís de continuar pelegrinant tots els anys.

 

     
 

A l'anada i tomada a Sant Pere hi ha també un simbolisme de renovació. Aquest trobament anual amb Déu purifica, neteja espiritualment els pelegrins i la comunitat que representen. Ja poden retornar amb el deure complit i la seguretat que seran ben rebuts.

Al 1424, als arxius de Catí, escrit pel notari Ramon de Sanjuan, apareix la primera referència descriptiva de la pelegrinació. "ltem dona an Ferrer de Sent Johan, sastre, los quals hauia bestryt a la lenya que cremaren a Sent Pere, los que anaren a la proceso, X diners".

Als segles XV i XVI continuen havent referències escrites. El 1500, de manera especial a causa de la gran necessitat d'aigua, es va pujar el 12 de maig i van prendre part la majoria dels homes.

El Dr. Gabriel Verdú en el seu llibre manuscrit, compost en 1674 i copiat per Joan Bautista Puig a Catí el 2 de març de 1689, titulat Descripción Succinta de la noble y Antigua Universidad de Catí descriu la processó amb dades força interessants.

 

 

   

 

Respecte al nombre de pelegrins mossèn Joan Puig s'inclina a pensar que serien dotze els que amb molta devoció, dejuni i penitència assistien a la dita processó. Això ho escriu perquè li sembla poca la despesa feta en la llenya per coure el menjar i calentar-se a l'ermita la nit que hi dormiren els qui anaren l'any 1424.

Per Verdú sabem que eren "Dotze Peligrinos con tres Sacerdotes i Sacristanes" els que, almenys fins a aquesta data, anaven a la processó. (El terme processó era el més usual per a designar la pelegrinació o rogativa).

 

Ens diu els llocs on van: "San Pedro de Castellfort, Virgen de Misericordia y Santa Lucía y pasan por la Villa de Ares". La Mare de Déu de Misericòrdia és l'Avellà i santa Llúcia és al mas de Salvassória. Fem notar que no s'anomena la Llècua perquè fins 86 anys després, l'any 1760, no es construirà l'església.

Ens descriu com anaven: "todos de negro con sus bordones en las manos i con sus rosarios".

Ens diu alguns cants: "cantan la Antífona: 0 vere Deus, etc, respondiendo los cantores la otra: non sumus dignus, etc."

També ens descriu que: "Pasan por la Villa de Ares i les sale a recibir todo el Clero i la Villa con sus vezinos" i que a Catí, quan tornen l'endemà al vespre, els reben de la mateixa manera que a Ares.

El 1695 trobem escrit, per primera vegada, les dades de la processó que puja des de Catí fins a l'ermita de Sant Pere de Castellfort L'últim dia d'abril i torna el primer de maig. També hi ha una referència a l'antiguitat quan diu que ja fa més de 300 anys que puja des de Catí fins a la dita ermita.

La rogativa era coneguda com la de dos mesos perquè es pujava a l'abril i es baixava al maig. El 1980 fou el primer any que es va pujar el dissabte anterior al primer diumenge de maig. Aleshores s'ha continuat celebrant el dissabte i el primer diumenge de maig.

 

 

 

De 1878 és la llibreta manuscrit de Josep Sanjuan Puig coneguda com la consueta. D'aquesta consueta o ritual el canonge de la Catedral Basílica de Tortosa, Ermini Capsir Ortí, va fer una adaptació de la qual s'han fet quatre edicions successives: abril de 1982 (300 exemplars); maig de 1984 (500); maig de 1992 (800) i maig de 1995 (400).

D'aquest manuscrit, amb les adaptacions pertinents fetes coordinadament per les autoritats eclesiàstiques i personal qualificat, s'ha preparat la Consueta de la Romeria de Catí a Sant Pere de Castellfort acabada d'imprimir i apareguda al públic amb motiu de la rogativa de 1998. No oblidem que és el principal document i referent bàsic de l'actual rogativa.

 

Des de 1878 s'ha escrit poc sobre la rogativa fins a aquests últims trenta anys en què ha canviat la tendència. A meitat dels anys seixanta començaren a publicar-se articles a la premsa coincidint amb les dades de la celebració. A revistes i llibres, de caràcter cultural i turístic, s'incorporen petits reportatges amb fotografies. S'editen alguns fullets específics com el patrocinat per la Diputació i l'Ajuntament de Catí l'any 1982 o el patrocinat per la Diputació i la Mancomunitat Turística del Maestrat el 1988. Gran quantitat d'articles i reportatges continuen apareixent anualment. Així mateix, hi ha filmacions en supervuit i en vídeo, a banda dels reportatges per ràdio i televisió.

Durant el segle XX ens ha arribat, per transmissió oral, multitud de detalls, anècdotes i particularitats de la rogativa. En alguns casos s'han anat explicant els escrits recents, dels quals hem fet referència abans.

 

 

 

Aquest romiatge ha estat capaç d'adaptar-se als nombrosos canvis culturals, religiosos, polítics, econòmics i ambientals que s'han donat al llarg dels quasi set segles de pervivència. Ha estat capaç de guardar un meravellós equilibri entre el que s'afegia i el que es modificava. També ha patit moments de molt poca participació, però sempre s'ha complit el compromís d'acudir a la cita. Ara ens trobem amb una fase de recuperació ritual i d'eliminació d'allò que puga fer pensar que és anar d'excursió.

Hem pogut veure que aquesta pelegrinació ha patit algunes modificacions. El canvi més profund va ser el de passar de dotze a una nombre indeterminat i bastant més nombrós de pelegrins. Aquest canvi, produït després del segle XVII, no ha suposat cap minva de religiositat o intencionalitat. Al contrari, ha vinculat a més homes del poble i ha fomentat altres valors: solidaritat, unitat, generositat...

 

Tot seguit comentem algunes coses que el temps s'ha encarregat de variar.

 

 

El trajecte ha variat. Alguns camins són ara carreteres i altres, que abans eren bones senderes, són ara més difícils perquè només es transiten una vegada a l'any. Un exemple significatiu podria ser aquest: abans de construir-se el túnel de l'Avellà el 1951 s'hi havia d'anar pel camí llarg i pel costat del "prigonet", situat just damunt del túnel.

Fins als anys seixanta les dones no podien anar amb la rogativa. Si volien anar havien de fer-ho 200 metres per davant o per darrere i previ pagament d'una lliura de cera. No podien en cap moment incorporar-se a la processó. Actualment la participació és totalment oberta, sense distinció de sexes, encara que amb limitacions per al sector femení per accedir a les funcions de portador de la creu, bandera o cantor. 

A Ares no es fa la processó d'acollida, ni les creus es besen, des que a partir dels anys setanta no hi ha rector domiciliat a Ares.

 

 

 

 

El rapè, pols de tabac que fa estornudar i que simbolitza l'expulsió dels mals esperits, només es reparteix el primer dia en un lloc proper a Salvassòria.

Les "fumadetes", o encesa d'argelagues o eriçons per fer fum i avisar el poble de Catí que ja estan de tomada, no es fan pel perill d'incendi que suposa.

Un altre canvi molt significatiu va ser el de les dates de la celebració produït l'any 1980. Des d'aquest any la romeria es celebra el primer cap de setmana de maig en lloc del 30 d'abril i 1 de maig que es celebrava abans.

L'organització ha sofert un gran canvi. Tenia un règim de clavariat o majorals i la duien a terme quatre clavaris. Dos d'ells eren del poble. Un tercer era masover de la Vall de Cirers (partida a la qual] pertanyen els masos de la part sud de Catí). Un quart, també masover, d'un dels masos de la part nord de Catí que integren la partida de la Font.

Aquests s'encarregaven d'arreplegar blat, ordi i altres grans, també cigrons, al temps de la recollida. També arreplegaven llana que en vendre-la obtenien ingressos. Rifaven una mona de Pasqua o "rosca" monumental de dos dotzenes d'ous i, el dia anterior de la rogativa, arreplegaven el formatge dels masos i del poble. Amb tot això, altres aportacions amb espècies, i les aportacions en diners que rebien en la Mare de Déu de la Font, el segon dia, amb prou feines tenien per les despeses. Sort que, tal com passa ara mateix, els cuiners i col·laboradors feien totes les tasques debades.

L' any 1973 fou l'últim any amb clavaris. De 1975 a 1995 van fer-se càrrec de l'organització la comissió de perets encapçalada per Zacaries Segura "Pubill", Mateo Vaquer, Juan Roca, José Eixarch, Dàmaso Gozalbo i altres. Des de 1996 és l'Associació la responsable d'organitzar-la.

El ritual ha sofert alguns canvis. S'ha perdut el res del trisagi. Les antífones es cantaven amb llatí mentre que ara s'entonen amb una altra entonació i en castellà. L'absolta Libera me Domine és substituïda per Ne Recorderis i alguns petits canvis menys significatius. Hem de tenir en compte que aquests canvis s'han produït al llarg de molts anys, que els clavaris canviaven cada any i que no hi havia cap transmissió que no fos l'estrictament oral.

Podríem continuant enumerant més coses com la incorporació dels músics i instruments de vent a la despertada, la manera de distribuir el formatge als pelegrins i una gran quantitat d'anècdotes i circumstàncies que ens apartarien del propòsit d'aquest llibret.

 


Información turística: Ayuntamiento de Catí- Mayor, 2- Tel. (964) 40 90 81 - CATI (Castellón)


© Pàgina creada per Joaquim Carbó Miralles , 1998

Última actualització: 10 d'abril de 2016