LA SÈNIA I L'AIGUA

La sènia del nostre terme, d'origen àrab, era una màquina que s'utilitzava per a treure aigua d'un pou.

En català aquesta paraula es troba documentada des de l'any 1054 i deriva de l'àrab  seniya que a la vegada deriva de la paraula que en aquest idioma significa molí.

Sènia (DCVB): Màquina per a elevar aigua subterrània, composta d'una roda horitzontal (rodet) amb braçols, moguda per una bèstia a la que se li han tapat els ulls amb antoixos que volta, i amb la qual engranen les dents d'una roda vertical que en rodar mou una sèrie de cadúfols disposats al llarg d'un rest o cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l'aigua del pou on la màquina està instal·lada.

Sènia: roda vertical que agafa aigua d'un pou poc profund o d'un corrent d'aigua. Quan l'acciona un animal (generalment rucs, mules o bous) aquest dóna voltes lligat a l'extrem d'un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda d'uns recipients anomenats catúfols en tota la seva llargada, l'extrem inferior de la qual està submergida en l'aigua (Wikipèdia).

Noria: Máquina que se utiliza para sacar agua de un pozo o de otro lugar, que consiste en dos grandes ruedas engranadas, una horizontal movida por un animal y otra que gira verticalmente y que está provista de unos recipientes que recogen y suben el agua (Diccionario Lengua Española).

Sènia a la Font- Vella (observar la roda horitzontal que fa moure la roda vertical)

            La sénia és una de les màquines arcaiques que durant aquests cinquanta anys darrers han anat desapareixent. Esteses abans per tot allò on hi havia horts de regadiu, han estat suplantades per bombes hidràuliques, per molins, o almenys per formes modernitzades de la mateixa sénia. Aquesta en la seva forma autèntica és completament de fusta; poques se'n veuen ja que ho siguen, i això només a la regió valenciana i a les Balears; moltes han estat modernitzades a base de rodes i eixos de ferro, i de cadena en lloc del rest de cadúfols.

Sènia antiga amb calaixons de fusta

 El nom català general és sínia o sènia; en valencià es diu també nòria, i aquest nom ja està documentat amb la forma nora en el segle XV. La cavitat d'on la sínia treu l'aigua s'anomena senial o pou en el País Valencià, i sínia a les Balears. Al voltant de la sínia el terreny sol esser un poc elevat, formant un monticle margenat de terra o de pedres, que s'anomena mota o cintell (Bal.) i andàmit (Ribera del Xúquer).

Monticle o mota al voltant de la sènia

         Damunt la mota, al voltant de la sènia, hi ha el tros circular fressat pel pas de la bèstia, que s'anomena andador (Peníscola), caminal (Eiv.) i caminet o caminoi (Mall.). En les sènies de les Balears, el clot o pou està tancat lateralment per dos trossos de paret, molt baixa a la part anterior, però que va pujant fins assolir més de doble altària en la posterior, on la part més elevada dels dits trossos de paret forma com dues columnes que serveixen de sosteniment al jou o biga horitzontal per on passa i se subjecta l'arbre de la màquina.

          En el País Valencià la paret de la sènia és més rudimentària, reduïda generalment a les dos robustes columnes posteriors, sense la baraneta baixa que en les sènies baleàriques defensa per davant i pels costats la boca del senial. La part posterior i més alta de la paret de la sènia té aquests noms: pilars (Peníscola), matxos (Polinyà de Xúquer), columnes (Guardamar i Sencelles), merlet i capmerlet (Eiv.). Damunt les dues columnes descansen els extrems d'una biga o llosa de pedra gran  horitzontal, que enmig té un forat per on passa l'arbre del rodet, i serveix per a assegurar la posició vertical del mateix arbre; aquesta biga s'anomena bancs (Peníscola), polaina (Polinyà), jou (Mall. i Men.), tisora (Eiv.).

Dos columnes o pilars sobre el que descansa el banc amb un forat per on passa l'arbre del rodet (roda dentada horitzontal)

           L'eix vertical del rodet s'anomena arbre; el rodet és una roda dentada  que volta en sentit horitzontal. Coneixem tres tipus diferents de rodets:

a) el rodet de braçols consta de dos grans anells de fusta, iguals, paral·lels i concèntrics, units en tota llur circumferència per una sèrie de barrons verticals que serveixen de dents d'engranatge; algunes peces rectes encreuades (la creu o els creuers) uneixen els congrenys diametralment oposats i serveixen de reforç a tot el rodet

b) el rodet tortosí o de sènia tortosina consta d'un sol anell amb els seus creuers, i en lloc de braçols o barrons fixos pels dos extrems té estaques que estan ficades per l'extremitat superior en l'anell del rodet i tenen l'extrem inferior lliure, resultant així menys resistents que els del rodet de dos anells

c) el rodet de bastards no té cap mena d'estaques verticals ni tan sols cap anell que formi perímetre circular, sinó que està reduït a la creu i a vuit barres (bastards) convergents al centre i situades dues entre cada dos braços de la creu; les vuit extremitats de les barres que formen la creu, amb els extrems dels vuit bastards, formen un conjunt de setze dents que engranen amb les estaques o pintes de la roda dels cadúfols. Les dents verticals del rodet s'anomenen bracerols o braçols (Bal.), palons (Guardamar), estaques (Peníscola), queixals (Polinyà) o dents (El Palmar).

Sènia del Camí del Pou de Macip

           L'extrem superior de l'arbre està travessat per la perxa o barra o balancí, on va enganxat l'animal que rodant posa en moviment el dit arbre i consegüentment el rodet. La peça principal de la sènia és la roda, gran anell de fusta o ferro reforçat amb uns creuers, situat verticalment i sostingut per un eix robust de fusta o de ferro que descansa damunt soquets incrustats en terra a cada banda del senial; aquest eix té els noms especials de jaent (Peníscola) i de trugeta (Mall. i Eiv.). La roda va travessada horitzontalment per bastons que li serveixen de dents i engranen amb els braçols del rodet; els dits bastons són anomenats els pintes (Bal.), les estaques (Peníscola) i els punts (Guardamar).

El rodet (roda horitzontal) fa girar la roda vertical que trasmet el moviment a la roda de cadufols.

           Per a l'extracció de l'aigua hi ha dos tipus de sínies: la de cadúfols i la de calaixons; la primera porta una rastellera de vasos de terrissa, de test, de fusta o de metall, lligats tot al voltant de la roda, sostinguts per pintes; la segona (pròpia del País Valencià) recull l'aigua dins la mateixa roda, que és a manera de caixa, i la llança per uns forats en forma de mitja lluna que la roda té al costat. Les sènies de Catí són del primer tipus, és a dir de cadúfols. Els cadúfols van lligats amb cordetes o amb anelles de ferro (lligams) a una corda o cadena que enrevolta la roda de la sínia i que s'anomena rest. Els cadúfols o calaixons repleguen l'aigua del fons del pou i  l'aboquen dins una caixa de fusta o d'obra, de baranes baixes pels costats i per davant, i més ampla de boca que de sòl, la qual està col·locada davant la roda i és designada amb els noms de boca-roda (El Palmar), pastera (Peníscola i Eiv.) o pastereta (Mall. i Men.).

Actualment els motors de gasolina han substituït la tracció animal

Sènia de Miralles (Camí del Bosc)

Cadúfol: Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl per facilitar l'extraccío de l'aire, que van lligats a la corda o cadena de la sènia i serveixen per treure l'aigua i abocar-la per regar;

Els cadúfols baixen boca avall fins submergir-se en l'aigua. Giren cap amunt i es carreguen d'aigua a la vegada que pugen cap a la superfície.  Al tornar a girar aboquen el contingut d'aigua carregat en la pastera.

Sénia i barraca a Santa Anna. (Accés per la carretera de L'Avellà).

           La pastera descansa damunt dues pedres que s'anomenen ses lleones (Sencelles) o es lleonets (Ciutadella). De la pastera, a través d'un sifó, per una canal exterior d'obra, l'aigua va a parar al safareig d'on es pot enviar l'aigua a través d'un sistema de canalitzacions en diverses direccions per a regar diferents zones de cultiu o bé directament al camp que ha de regar-se; en el País Valencià també hi ha sínies que no tenen pastera de la forma que hem descrita, sinó més aviat una canal de fusta o d'obra per la qual discorre l'aigua cap als bancals.

El reg

           Una vegada que la sènia es posa en funcionament, a través de la palanca de tir, degut al moviment circular de la cavalleria (a la que se li tapen els ulls), l'aigua comença a sortir cap a la pila o piló que la distribueix a través del reguer o canalització. Per a que l'aigua aplegue a tots els punts de la finca i regue totes les plantes sembrades, és necessari un sistema de canalització adequat.

            El terreny sembrat es divideix en trams, amb distints reguers (canalitzacions) per a cadascun d'ells; el final d'un reguer  en el que es posa un topall de terra, per a que no siga passant l'aigua més enllà d'on es desitja, reb el nom d'atranc. Cada tram, a la seua vegada, consta de vàries taules, que queden delimitades per cavallons (lloms de terra que recorren les taules de dalt cap avall, per cadascun dels flancs de les mateixes). I, d'aquesta froma, l'aigua es va se va encarrilant, a medida que l'acció de regar transcorre, i dirigint-se a tots i cadascun dels punts del sembrat.  La temporada de reg sol durar des de maig, o, en ocasions abril, si la temporada comença seca, fins a finals de setembre.

            La sènia es posava en funcionament durant tot el matí o toda la vesprada, segons la necessitat del reg. Es tenia que vigilar el ritme del moviment de la cavalleria, ja que, degut al cansanci o a la calor, podia parar-se o caminar amb excessiva lentitut, no sortint la quantitat d'aigua adequada, per la qual cosa calia arrear-li en ocasions amb l'assot..

Canalització d'obra per distribuir l'aigua del safareig al camp de cultiu (Sènia de Miralles)

Safareigs en Camí del Bosc

Canalització de reg en Sènia del Camí del Bosc

Safareig que recull l'aigua de la sènia (Font- Vella)

La desaparició de les sènies:

          La vida de les sènies va durar fins que van arribar els motors, moment en el que van quedar inutilitzades sent substituïdes per aquestos per a regar. Tal fet va ocórrer en Catí a principis dels anys seixanta, més o menys. Poc a poc les rodes i engranatges de les sènies es van robellar i van quedar inservibles. En l'actualitat són molt poques les sènies que encara estan operatives.

Sènia a la Font- Vella

Sènia a la Font- Vella

Sènia de Colom amb barraca i safareig

Interior Sénia de Barberet, al Camí del Bosc després d'una solsida

Interior Sènia de Barberet una vegada tornada la solsida

Interior Sènia de Barberet (Camí del Bosc)

Interacció entre les dos rodes dentades (Sènia del Camí del Pou de Macip)

Interacció rodes dentades en Sènia del Camí del Bosc

Antiga sènia a la Rambleta (Accés per carretera Tírig/Albocàsser)

Antiga sènia amb safareig a la Rambleta (Accés per carretera Tírig/Albocàsser)