A les riberes de la Mediterrània hi ha moltes àrees de sols calcaris, motiu pel qual aquesta abundància de pedra possibilita que en moltes zones geogràficament llunyanes trobem necessitats plantejades a l'hora de configurar els espais cultivats, les pastures, de resguardar-se de les tempestes, de construir... Tot aquest conjunt de respostes donen com a resultat una sèrie de testimonis materials que perfectament entrelligats, defineixen un paisatge.
El terme de Catí és una d'aquestes àrees, al igual que moltes comarques del nord de Castelló, on les construccions de pedra seca es presenten amb certa densitat i són veritables elements estructurals de l'entorn.
Aquests paisatges constitueixen la plasmació material de l'assimilació i el domini d'una tècnica, la pedra seca, per part de successives comunitats que els han creat amb les seues mans gràcies al treball silenciós de milers de persones, generació rere generació, amb els recursos que els ha atorgat el territori on han viscut.
Des de la dècada dels cinquanta del segle XX, coincidint amb la recessió demogràfica, va caient tot allò que els homes han anat alçant pedra sobre pedra, tornant a poc a poc la natura a recuperar allò que els avantpassats havien anat guanyant-li lentament amb el treball de les seues mans, motiu pel qual aquest paisatge, d'acord amb les circumstàncies, està condemnat a desaparèixer.
L'objectiu d'aquestes línies és sensibilitzar-nos a tots sobre els valors ambientals, paisatgístics, culturals i patrimonials que ens ofereixen les construccions de pedra seca i alhora retre homenatge a les generacions que ens han precedit i ens han legat aquesta obra fruit del seu treball constant. La millor forma d'aconseguir que un bé cultural, com les construccions de pedra seca que configuren el paisatge rural no es faça malbé és fer que la societat el conega i l'estime.
Els sòls de naturalesa pedregosa, poc abundants en terra, on predominen les roques calcàries, són la matèria prima principal per a aquestes construccions de pedra. La sobreabundància de pedra ha obligat els homes a treballar intensament per tal de poder obtenir les superfícies necessàries per a cultivar i així poder extraure de la terra els recursos per a la seua subsistència.
La necessitat de guanyar terres de cultiu ha deixat com a testimoni els nombrosos camps construïts amb tots els seus elements, en els quals s'ha recorregut a un material sobreabundant per tot arreu, proporcionat pel mateix medi físic, com ara la pedra calcària. Aquesta s'utilitza en sec, és a dir, sense cap morter o material d'unió entre les diferents peces, motiu pel qual les pedres, de morfologia irregular, van encaixant-se unes amb les altres, pedra sobre pedra, i s'uneixen pel seu propi pes. La relació de l'home amb els recursos que ofereix el seu espai físic dóna com a resultat l'arrelament en la comunitat local d'una autèntica cultura de la pedra que es materialitza en tots els elements construïts que configuren qualsevol racó del paisatge.
CONSTRUCCIONS DE PEDRA SECA: PARETS D'ASSAGADOR: Els assagadors, vies per on transita el ramat, es delimiten amb parets que tanquen les pastures amb la qual cosa s'aconsegueix evitar l'entrada dels ramats.
PORTERES: S'anomenen així les obertures practicades al mur per accedir a l'interior d'un clos. Per impedir l'entrada es tancaven amb una o dues ventalles de fusta.
Les pedres que sostenen la portera son la pedra gorronera (dalt) i el gorró (davall):
Una altra classe de porteres són les de troncs paral·lels:
GATERES: Algunes parets d'assagador que tanquen les serrades disposen d'una o vàries obertures, normalment de forma rectangular que reben el nom de gateres. Servien perquè els caps de ramat pogueren entrar d'un en un, i així el pastor els podia comptar.
MARGES: Són parets construïdes per contenir la terra dels camps amb un cert desnivell.
BARRAQUES DE PEDRA EN SEC: Amb aquest nom es denominen construccions que serveixen de refugi temporal. Aquestes casetes, nomenades al nostre poble barraques, serveixen de refugi temporal. Generalment no sobrepassen els 1,5 mts. d'alçada i els 3,5 mts. de diàmetre. (PER AMPLIAR EL TEMA PULSAR SOBRE LA BARRACA)
Resumint, la arquitectura de pedra seca és una laboriosa intervenció de l'home integrada en la natura, ja que només utilitza com a material la pedra de l'entorn immediat. L'esforç titànic de l'home per transformar els terrenys pedregosos en plataformes cultivables configura un nou paisatge monumental de gran interès, en que es fonen estètica i funcionalitat. Conèixer aquesta faceta peculiar del nostre patrimoni ens farà respectar-lo i, potser, conservar-lo com un interessant vincle històric i cultural. BIBLIOGRAFIA DEL TEXT L'home i la pedra- Francesc Jarque- Universitat de València. Pedra sobre pedra - Adrià Besó Ros - Universitat de València Imatges: Fotografia digital (Joaquim Carbó Miralles) © Pàgines creades per Joaquim Carbó Miralles , 2001
|
